Castellano Valencià

LA RESPIRACIÓ DIAFRAGMÀTICA.

Si observem com dorm un nadó, comprovarem que respira de diafragma en veure com se li alça i se li abaixa el ventre.

El diafragma és un ample múscul transversal que separa la cavitat toràcica de l'abdominal, és el múscul més eficient per a respirar, el diafragma s'ajuda dels músculs abdominals i intercostals per a poder per a buidar fins i tot més els pulmons.

Conéixer el funcionament de l'aparell respiratori és de gran importància per a poder aplicar-ho a la interpretació musical dels instruments de vent atés que en els pulmons s'emmagatzema l'aire per a després expulsar-lo a una determinada pressió. L'aire, en el cas concret de la dolçaina, es convertirà en so al fer vibrar la llengüeta doble (canya) de la dolçaina.

La seua aplicació a la interpretació musical dels instruments de vent necessita un aprenentatge, no sent prou la respiració habitual per a mantindre les nostres constants vitals al mateix temps que fem sonar la dolçaina, perquè fa falta molt d'aire i, molta pressió per a la seua correcta execució, ja que al mateix temps hem de mantindre les nostres constants vitals a l'aportar oxigen i eliminar diòxid de carboni a la sang.

La qualitat i quantitat de la nostra respiració, influirà decisivament en el nivell de la nostra tècnica d'execució i per a això hem de tindre el control de la respiració en tots els seus conceptes, desenvolupant al màxim totes les seues possibilitats.

Quan es realitza una inspiració profunda, el diafragma descendeix deixant eixe lloc als pulmons, augmentant la capacitat de la caixa toràcica i durant l'espiració o expulsió de l'aire, el múscul diafragmàtic recupera el seu estat natural, pressionant sobre la part inferior dels pulmons i contribuint, amb això, al buidatge dels mateixos.

No sent la meua pretensió fer un tractat sobre la respiració, si que ho és donar unes nocions bàsiques per a comprendre la importància de la respiració baixa o diafragmàtica, que és la que normalment realitzem inconscientment durant el son o és la que empren els xiquets de bolquers i és la que millorarà la nostra interpretació amb la dolçaina.

Quan anem a interpretar amb la dolçaina, hem d'inspirar per la boca, prenent l'aire pels costats dels llavis, però sense obrir-la exageradament i sense separar-los apenes de la canya, enviant eixe aire a la part baixa dels pulmons, espentant així el diafragma cap avall.

No convé inspirar massa sovint quan toquem, perquè acumularíem un excés d'aire en els pulmons, produint una sensació de sufocació. I al contrari, si prenem aire molt espaiadament necessitarem un temps extra per a respirar i recuperar l'alé, sent necessari, a vegades, fins i tot, haver de parar de tocar.

Hi ha diverses tècniques per a aprendre la respiració diafragmàtica, tombats, asseguts o de peu, bàsicament la tècnica diafragmàtica de respiració és la següent:

Ens posem tombats boca per amunt sobre una superfície plana, (un matalafet o un llit) amb un coixí sota el cap i amb els genolls flexionats (podent posar un altre coixí baix les cames per a suportar-les).

Posem una mà en la part superior del pit i l'altra sota la caixa toràcica, on acaben les costelles. Açò ens permetrà notar els moviments del pit i del diafragma quan respirem.

Inspirem lentament a través de la boca (si no fórem dolçainers, ho faríem a través del nas), i comprovarem que l'estómac i la mà situada ací s'eleven. La mà en la part superior del pit ha de romandre tan quieta, sense elevar-se, com siga possible.

En exhalar el diafragma, ha d'espentar els pulmons, a tal efecte deixem moure cap a dins els músculs de l'estómac, i fins i tot els premem. La mà en la part superior del pit ha de romandre tan quieta, sense elevar-se, com siga possible.

Es pot augmentar l'esforç de l'exercici col•locant un pes sobre l'abdomen, per exemple llibres.

Al principi, practicarem de cinc a deu minuts, tres o quatre vegades al dia.

Estos mateixos exercicis poden realitzar-se asseguts o de peu quan ja tinguem alguna pràctica.

Ara passe a explicar-vos uns senzills exercicis pràctics que ajuden a desenvolupar la respiració al màxim. Imaginem-nos un compàs de 4/4, i velocitat, = 60.

  1. Inspirem (durant 4, segons), retenim l'aire (durant 4, , segons), i espirem (durant 4, , segons). Repetim tot l’exercici 4 vegades, (si notem mareig, deixem passar algun minut entre exercici i exercici).
  2. Inspirem (durant 4, , segons), espirem (durant 2, , segons), i romanem sense aire (6, , segons). Repetim tot l’exercici 4 vegades, (si notem mareig, deixem passar algun minut entre exercici i exercici).
  3. Inspirem (durant 2, , segons), retenim l'aire (durant 4, , segons), espirem (durant 6, , segons) Repetir tot l'exercici 8 vegades, (si notem mareig, deixem passar algun minut entre exercici i exercici).

Amb la pràctica d'estos tres exercicis anteriors, augmentarem progressivament i proporcionalment el nombre de segons en cada acció.

També podrem realitzar altres senzills exercicis:

  1. Inspirem al màxim de la capacitat pulmonar, i a continuació realitzem xicotetes inspiracions fins que ja no entre més aire.
  2. Per a desenvolupar la regió intercostal, podem seure en una cadira amb els genolls junts, doblegant la part superior del tronc i el cap tan baix com siga possible i inspirar al màxim. Repetirem este exercici diverses vegades.
  3. Perquè l'aire entre directament a la part baixa dels pulmons i que la caixa toràcica no s'òbriga realitzarem l'exercici anterior però col•locant els braços entre les cames. Repetirem este exercici diverses vegades.
  4. Realitzem una gran inspiració i després espirem mantenint una quartilla (no un foli) de paper contra una paret el major temps possible, (durant 2, , 4, , 6, , 8, , etc., segons).
  5. Col•loquem un llapis sobre la taula i amb l'impuls de l'espiració intentem fer-lo rodar, cada vegada a una major distància.

També està la respiració circular o contínua, que consisteix a respirar i tocar al mateix temps, permetent-nos així mantindre el so indefinidament. En esta tècnica espirem per la boca mentre toquem l'instrument i simultàniament inspirem pel nas. En la interpretació amb dolçaina açò és pràcticament impossible a causa de l'esforç que requereix la duresa de l'instrument.

^ Pujar ^