Castellano Valencià

Un poc de Solfeig

Antigament la majoria dels dolçainers i tabaleters (imprescindibles per a avisar i acompanyar les festes i esdeveniments en els nostres pobles) apenes sabien música, ja que tenien poques nocions de solfeig o no tenien cap, per la qual cosa tocaven d’oïda tenint una gran facilitat per a aprendre les cançons que sentien.

En gran part és per això que no existeix una quantitat considerable de partitures escrites d'eixes cançons per a dolçaina ni per a percussió de tabalet, sent que d'altres instruments sí que n' hi ha. Aquesta situació que persistix fins a finals del segle XIX i principis del XX, quan comença a popularitzar-se l'aprenentatge de solfeig.

Avui en dia és impensable que un futur músic dolçainer o tabaleter pugen interpretar la dolçaina o la seua percussió sense saber llegir ni escriure solfeig, o com se li denomina actualment, sense saber llenguatge musical. La recomanació de Serra Calderona als que vullguen aprendre a tocar aqestos instruments musicals, la dolçaina i la percussió (dins d’ella el Tablet, a més de Timbals, etc.) és que acudisquen al Conservatori i seguisquen els cursos que s'impartixen en el mateix.

No obstant açò i per a aquelles persones que no puguen fer-ho, de moment i per qualsevol circumstància, inclourem en la Web de Serra Calderona unes xicotetes nocions de llenguatge musical aplicat a l'aprenentatge de la Dolçaina i del Tabal com a ajuda per a aquells futurs músics dolçainers o percussionistes tabaleters que no tinguen, de moment, molts coneixements teòrics musicals.

MÚSICA

El terme música prové de l'antiga Grècia (mousike) que en el seu origen tenia dos significats, el primer relacionat amb l'educació de l'esperit (sota l'advocació de les nou Muses o deesses de les arts), i el segon relacionat amb l'art sonor, (com a curiositat, Plató la considerava la base de l'educació, escrivint un capítol sobre açò en el seu llibre "República").

Una definició clàssica seria, "Música és l'art de combinar els sons i estos amb el temps.

Avui en dia hi ha multitud de definicions, entre elles tindríem:

Una de les principals finalitats de la música és proporcionar, tant a l'intèrpret com a l'oient, una experiència sensorial provocant o evocant distintes emocions, tant alegria com tristesa.

PENTAGRAMA

És el conjunt de 5 línies horitzontals, paral•leles i equidistants i quatre espais entre elles, que s'enumeren de baix cap amunt i on estan representats (escrits) els signes musicals.

Es criden línies addicionals a les línies curtes que es col•loquen damunt o sota el pentagrama.

NOTES

Són els signes que expressen els sons musicals i determinen la seua entonació, són 7: DO, RE, MI, FA, SOL, LA, SI. Cadascuna d’aquestes notes equival a una altura o freqüència determinada, en orde de successió ascendent, de greu a aguda.

A l'hora de treballar amb l'afinador ens vindria molt bé el saber la seua nomenclatura en anglés, perquè quasi tots els afinadors vénen en eixe idioma.

Nomenclatura tradicional DO RE MI FA SOL LA SI
Nomenclatura en anglés C D E F G A B

FIGURES

Són símbols que indiquen la duració de les notes musicals.

Ordenades de major a menor duració (les que normalment utilitzem amb la dolçaina) són;

Cadascuna d'estes figures val el doble de la següent i la mitat de l'anterior. Per tant les equivalències de les figures serien:

Les parts d'una figura musical són cap, plica i claudàtor, encara que per exemple la redona no té plica ni claudàtor i la blanca i la negra no tenen claudàtor.

Quan diverses notes amb claudàtor estan contigües solen representar-se com un grup, substituint els claudàtors per línies que unixen totes les notes d'un grup.

Com podem observar veure, les notes escrites fins al segon espai del pentagrama, tenen la plica pel costat dret i fins dalt. I de la tercera línia d'ara endavant, la tenen pel costat esquerre i cap avall, llevat que siguen un grup, que les tindran cap a on la majoria del grup.

En resum, de les figures es pot dir que tenen tres valors:

Su valor propi: que és el té cada figura per si sola, exemple: redona val 4 temps, blanca val 2 temps ,negra val un temps, corxera val mitjà temps, etc.

Un valor comparatiu: que és el que té una figura al comparar-la amb una altra, exemple: redona és igual a 2 blanques, negra és igual a 2 corxeres, etc.

Un valor relatiu: que és el valor que tenen les figures segons el compàs al qual pertanyen, exemple: una negra val un temps en compàs 4/4, eixa mateixa negra val mitjà temps en compàs 2/2, etc.

Per a indicar els moments de silenci s'utilitzen uns signes que equivalen a les figures musicals

Silencis

CLAU

La clau és un signe que s'escriu a l'inici del pentagrama i que és la referència per a saber on estaran ubicades les notes musicals escrites en una partitura. Assigna a una línia del pentagrama una determinada nota musical prenent-se com a referència per a ubicar la resta de les notes, sent les claus més emprades les de Sol, Fa i Do (en diverses línies). S'escriu al principi del pentagrama i pot canviar-se durant el transcurs de l'obra musical.

Amb la DOLÇAINA en sol, utilitzarem la clau de Sol en segona línia, perquè és la que es requerix a causa del registre de l'instrument.

Ens indica que la segona línia és SOL i que a partir d'ací ubicarem totes les altres notes.

Pel que fa al TABALET, instrument musical de percussió d'afinació indeterminada, és fàcil trobar-nos partitures per al mateix escrites en la clau de Sol, encara que el més freqüent serà veure escrita en pentagrames d'una sola línia, o en les claus de Fa en 4a línia i, sobretot, en la clau de Percussió (o clau neutra) que, a diferència de la resta de les altres claus, no ens indica l'altura d'una nota, sinó que assigna a cada instrument una línia o un espai.


Clau de Fa en 4ª línea


Clau de Percussió (o Neutra)

LES NOTES EN EL PENTAGRAMA

Vistos pentagrama, notes, figures i clau, ja comprenem que cada línia o espai del pentagrama representa la posició d'una nota.

Escala és un grup de notes correlatives que segueixen l'orde natural dels sons (ex.: do-re-mi-fa-sol-la-si), mes la repetició de la primera, que és la "octava".

Les diferents altures entre les notes (les quals expressen els sons musicals i determinen la seua entonació) es criden Tons (màxima diferència d'altura entre dos notes seguides) i Semitons (mínima diferència d'altura entre dos notes seguides).

Sent que hi ha diversos tipus d'escales. Els dos tipus d'escales mes importants són Escales Majors i Escales menors.

La primera de les escales majors és la de DO. Si seguim l'orde natural dels sons començant per aquesta nota, obtenim exactament eixe patró de to i semitò que es repetirà en totes les escales naturals.

En l'escala de DO veiem que la diferència de grau és un to excepte de MI a FA, i de SI a DO que hi ha un semitò.

Una vegada vist que els sons o graus de les escales naturals estan separats entre sí per un to, excepte tercer i quart grau i setè i vuitè grau que estan separats per un semitò, veiem les escales majors que més anem a utilitzar en la dolçaina.

Sol Major;

Re Major;

Do Major;

Fa Major;

SiMajor;

ALTERACIONS

Són signes que es posen davant (a l'esquerra) de les notes, i que varien el so de la nota, (modifiquen la seua altura).

Estes alteracions també poden posar-se en la partitura, al principi de la mateixa, entre la clau i la indicació de compàs, afectant totes les notes del mateix nom de la partitura.

BEMOL

Fa que baixe la nota mig to.

SOSTINGUT

Fa que puge la nota mig to.

BECAIRE

El becaire manté a la nota en el seu estat natural, o serveix per a anul•lar alteracions anteriors, dins del mateix compàs.

Els signes sostinguts o bemolls també podrem trobar-los en el mateix pentagrama, al principi del mateix i després de la clau. Açò és el què s'anomena Armadura de TONALITAT, són alteracions pròpies de la tonalitat i ens diu qué notes s'interpretaran, en tota la partitura un semitò per damunt o per davall de la seua forma natural, fins que s'indique cosa distinta, bé de forma accidental o bé canviant l'armadura.

Una vegada que ja sabem la nota que hem de tocar, anem a veure la seua duració i per a això veurem la pulsació o pols i el compàs.

PULSO

Hi ha moltes definicions i molt complexes de pols o pulsació musical, però anem al més comprensible. El mateix nom "pols" ja ens aproxima a saber el que què és, si ho assimilem al cos humà veurem que el pols s'assemblaria als batecs del cor, unes vegades mes més ràpid i altres més poc a poc, segons el ritme amb què que es mou el nostre cos i traslladant açò a la música veiem que el pols també pateix variacions depenent del ritme de l'obra.

Exemple; si tenim quatre pulsacions d'1 segon tindrem en total 4 segons de temps, però si cada pols dura ½ segon tendirem en total 2 segons, amb la qual cosa per a ocupar 4 segons hauríem de tindre, en aquest cas, 8 polsos o pulsacions.

El “ritme” podria definir-se com les diverses maneres en què un compositor agrupa els sons i els silencis.

En la major part de la música tradicional i popular el pols ens apareix d'una forma explícita a través del batre de la percussió, ex: bombo, castanyoles, tabalet.

TEMPS

La paraula "TEMPO" és la que sol utilitzar-se per a indicar la velocitat a que s'ha d'interpretar una obra o peça musical, prové de l'italià, (idioma en el qual van ser escrites les primeres operes i obres clàssiques) , i per a indicar el “tempo” s'empren les paraules següents:

LargoMolt lentAprox. entre 0-40 colps per minut
LarghettoMenys lentAprox. entre 40-50 colps per minut
AdagioLentoAprox. entre 50-70 colps per minut
AndanteTranquiloAprox. entre 70-100 colps per minut
ModeratoModeradoAprox .entre 100-120 colps per minut
AllegroAlegreAprox .entre 120-160 colps per minut
PrestoRápidoAprox .entre 160-190 colps per minut
PrestissimoMuy RápidoAprox . entre 190-208 colps per minut

Nota: L'anterior taula estableix els diferents ajustos aproximats del metrònom, quasi no hi ha dos metrònoms de distints fabricants que coincidisquen en la indicació dels colps per minut.

COMPÀS

Els compassos són agrupacions de pulsacions iguals que actuen com a patró en les obres musicals. Normalment les pulsacions s'agrupen en compassos de 2, 3 o 4 polsos o temps (en algunes composicions musicals per a dolçaina és freqüent trobar-nos també compassos d'altres polsos o temps).

D’aquesta manera tindrem el compàs com la unitat de temps en que es divideix una composició musical, i que al seu torn aquest compàs estarà subdividit en polsos o temps iguals.

Es representa mijançant una fracció, un signe de la notació musical que es col•loca al principi del pentagrama, darrere de la Clau (i darrere de l'amadura, si hi ha) i ens indica en quants temps o polsos es dividix el compàs.

2/4 Compàs de 2 temps: compàs simple, binari, regular, la subdivisió del qual és binària, que té dos parts o polsos iguals, la subdivisió del polsos és binària. Un pols, o temps fort (accent) i un altre dèbil.


Subdivisió binària

També s'utilitza per a indicar un altre compàs binari, regular, que té dos parts o polsos iguals, la subdivisió dels polsos és binària.

3/4 Compàs de 3 temps: compàs simple, ternari, regular, té tres parts o polsos iguals, la subdivisió dels polsos és binària. Un pols fort (accent) i dos dèbils.

4/4 Compàs de 4 temps: compàs simple, quaternari, regular, té quatre parts o polsos iguals la subdivisió dels polsos és binària. Un pols fort, un dèbil, un altre fort (menys que el primer) i l'últim dèbil. Sovint s'usa el símbol per indicar este compàs.

6/8 Compàs de "2" temps: compàs compost, "binari", regular, la subdivisió del qual és ternària, cada temps o pols es subdividix en terços (no en mitats o quarts com els compassos simples).

D'aquesta manera tenim que el compàs s'organitza en polsos o temps forts i dèbils, i vem que l'Accent mètric és la pulsació natural que sona més fort del compàs, com es pot observar en els pentagrames anteriors."

NUMERADOR; indica en quants temps o polsos es divideix el compàs.

DENOMINADOR; indica la durada de cada temps, i pot ser un nombre o una figura (normalment un nombre).

S'utilitzen els nombres 1, 2, 4, 8, 16, 32, i 64, que fan referència respectivament a la redona, la blanca, la negra, la corxera, la semicorxera, la fusa, i la semifusa, segons quina siga la figura que plena cada part:

Els compassos estan separats uns d'altres mijançant unes línies verticals anomenades línies divisòries.

La línia que ens indica el final de la peça musical és doble i l'última d'elles és més grossa.

Ací tenim un esquema per acabar d'entendre els compassos, que poden ser:


SIGNES DE PROLONGACIÓ DEL SO

Els signes de prolongació del so que més s’utilitzen són el puntet, la lligadura i el calderó, que perlloguen la durada d'un so més enllà del que per la seua figura duraria normalment.

PUNTET

El puntet és un punt que es col•loca a la dreta d'una nota (figura o silenci) afegint-li a eixa figura o silenci la meitat del seu valor, exemple, sent que una redona equival a dos blanques, una redona amb punt equivaldria al valor de tres blanques.

Els puntets també poden acompanyar als silencis i en este cas perlloguen (la meitat del seu valor) el temps que dura eixe silenci.

LLIGADURA

La lligadura és una línia corba que uneix dos o mes notes i serveix per a unir (perllongar) el so d'eixes notes del mateix nom i so, sumant el valor de totes les notes que es troben lligades.

Les figures lligades poden ser de diferent duració.

EL CALDERÓ

És un semicercle amb un punt en el mig, que col•locat damunt o sota d'una figura o silenci, i perlloguen la seua durada (interrompent momentàniament la mesura del compàs) a discreció del director o de l'intèrpret (normalment es doblega la durada).

SIGNES DE REPETICIÓ

Estos signes s'utilitzen per a repetir determinats fragments d'una obra musical, amb l'objecte de no repetir compassos que ja han sigut escrits i així estalviar espai en la partitura.

BARRA DE REPETICIÓ

És una doble barra que creua perpendicularment el pentagrama, amb dos punts (damunt i sota la tercera línia del pentagrama), i que ens indica el fragment que cal repetir, que pot ser des del principi de la partitura o des de l'anterior barra de repetición.

CASELLES DE REPETICIÓ

Quan un fragment es, repeteix el final pot ser diferent. Aleshores utilitzarem les caselles de repetició, de manera que el que està en la casella marcada amb el nombre 1 es toca la primera vegada (quan arribem a ella), i en la segona vegada, botem el que està contingut en la casella 1 i passem a la casella 2.

També pot ser que l'única cosa que vullguem és repetir-ho més d'una vegada i que el final puga ser el mateix.

REPETICIÓ D'UN COMPÀS

Per a repetir el compàs anterior s'escriu una barra obliqua amb un punt a cada costat.

“DA CAPO”

“Da Capo” en italià, significa des del començament i ens indica que l'obra es repetirà en la seua totalitat. La seua abreviatura és D.C.

CODA

És el fragment final d'una obra. Sol aparèixer en obres que contenen signes de repetició.

INTENSITAT

Per a variar i assenyalar el grau d'intensitat (quant fort o quant feble cal tocar) d'una obra musical o d'una part de la mateixa s'utilitzen els signes d'intensitat (també els denominen matisos) poden ser lletres, termes i/o reguladors.

Hi ha una sèrie de lletres (inicials de paraules en italià) per a expressar les variacions d'intensitat.

f f fForte FortísimoMolt fort (gran intensitad)
f fFortísimoMolt fort
fForteFort
mfMezzoforteSemi Fort
mpMezzopianoSemi dèbil
pPianoDèbil
p pPianissimoMolt dèbil

TERMES

Són abreviatures de paraules italianes i modifiquen la intensitat a poc a poc en el temps

cresc.crescendoAugmentant la intensitat a poc a poc (de menor a major volum)
decresc.decrescendoBaixant la intensitat a poc a poc (de major a menor volum)

Estos (termes) augments o disminucions d'intensitat també es poden representar mitjançant uns símbols cridats reguladors, que són uns traços en forma d'angle que ens indiquen l'efecte del canvi progressiu d'intensitat a realitzar.

Per a finalitzar amb esta xicoteta introducció al llenguatge musical i poder interpretar (en el nostre cas a la Dolçaina o el Tabalet) una obra donant-li la màxima expressió musical per a arribar a la major sensibilitat de l'oient, afectant els matisos de la interpretació, necessitarem controlar, a més de la intensitat del so, la respiració, el picat, l'accentuació, el filado, etc., és a dir l'articulació i el frasege.

COMA de respiració (apóstrofe)

Es representa amb una coma col•locada damunt del pentagrama i coincideix, moltes vegades, amb el final d'una frase. Serveix per a fer una breu pausa, per a respirar.

PICAT (staccato)

Es representa amb un punt col•locat damunt o sota el cap de la figura i indica que eixa nota ha d'interpretar-se més curta de la seua durada (aproximadament a la meitat del seu valor real).

Són notes soltes "picades", per tant, curtes i separades entre si.

ACCENT

Es representa amb un anglet que es situa damunt o sota la nota i indica que s'ha d'executar la nota amb més força, sense acurtar la seua durada.

SUBRATLLAT

Es representa amb un xicotet traç horitzontal, damunt o sota la nota, indicant que s'ha d'accentuar lleugerament el so, sense modificar el valor d’aquesta nota.

LLIGADURA D'EXPRESSIÓ (frasege)

Es representa amb una línia corba que unix notes que no han de ser iguals i comprén, generalment, una frase musical completa. Consisteix a interpretar diverses notes sense interrupció del so.

En aquest exemple veiem la majoria d'allò que s'ha estudiat, encara que no cal tot açò en esta interpretació, simplement és a mode de repàs.

NO VOLEM CAP

^ Pujar ^