Castellano Valencià

PERCUSSIÓ

Per a parlar de la història de la percussió hauríem de remetre'ns a la més antiga història de la humanitat, puix que ja en el Paleolític Superior comptaven amb "instruments de percussió".

Encara que no hi ha prova material alguna de la "activitat musical" que poguera haver-hi en els temps prehistòrics, si que n'hi ha per mitjà de pintures i gravats en els que es pot apreciar una certa aplicació musical colpejant sobre troncs buits i molts altres objectes per a produir sons musicals.

En un principi, es colpejaven distints elements entre ells (pedres, fustes, ossos), posteriorment la busca d'elements de ressonància per a colpejar va portar a l'home a tensar pells d'animals sobre troncs buits, atuells d'argila, i allí on pogueren ser tensades a manera de caixa de ressonància, a partir d'aquells moments i paral•lelament a l'evolució de les ferramentes van ser apareixent els primers "tabals i tambors" amb les seues distintes formes, tubulars alts o baixos, mitja esfera, etc., donant així origen als primers ressonadors o tambors ètnics en les distintes zones de la terra, africans, àrabs, asiàtics, japonesos, americans, europeus (citant com a curiositat el tambor d'arena africà del Senegal, que consistix en una pell que tensen sobre un forat fet en el sòl, actuant tal forat com a caixa de ressonància).

D'una forma general, denominem bombos, tabals o tambors als instruments de percussió que fan vibrar una o dos membranes al ser colpejades.

Seguint amb la seua evolució, tenim que els instruments de percussió de les famílies dels membranófonos van passar des de les civilitzacions assíria i egípcia a Grècia tractant-se llavors ja de verdaders instruments musicals, els quals s'utilitzaven tant per a enviar missatges sonors d'un punt a un altre, com per a acompanyar en danses rituals i balls, o també amb fins militars, sent que durant un gran període de la humanitat compartixen el seu ús en l'àmbit militar i el popular. Per exemple, des de molt antic en l'àmbit militar s'associaven els tambors i pifres a la infanteria i els tabals i trompetes a la cavalleria, això per a insuflar ànim, per a donar ordes de velocitat de pas, d'atac, de retirada, entre altres, sent que predomina hui en dia el seu ús en l'àmbit popular, danses (tant religioses com paganes), i la resta de balls, orquestres i bandes de música, batucadas i tamborradas, etc.

Timbala, pandero, timpà, tabal, bombo, redoblen-te, tambor, caixa, tamborí, tabal...

La tradició popular musical dels instruments de percussió membranofonos ha evolucionat paral•lela a les necessitats dels pobles i depenent de la zona on s'utilitzaren. En general van evolucionar cap a dos formes distintes, els colpejats amb furgadents i els colpejats amb les mans.

Centrant-nos més en els tambors, estos són instruments musicals de percussió, de fusta o de metall, de forma cilíndrica, buit, cobert pels seus dos extrems amb pell estirada, tensada per mitjà de corda (a l'estil tradicional), o per varetes i caragols (hui en dia), i el qual es toca amb dos furgadents o baquetes.

En els primers i referint-nos a la música tradicional allò més habitual sol ser trobar-nos amb el tamborí o amb el tabal acompanyat d'un instrument de vent, i a més utilitzat ritmes que acompanyen i identifiquen una activitat popular concreta, danses, balls, rituals religiosos, desfilades, etc.

I ara, parlem del "Tabalet valencià". Evidentment, pertany a la família dels tambors, però amb les seues característiques i dimensions pròpies, cos cilíndric buit de fusta, tancat amb una membrana en la seua part superior, més gruixuda que la de la part inferior, a la qual se sobreposen uns bordons que produïxen vibracions al colpejar el pegat superior.

Les dites membranes estan subjectes al cos cilíndric per mitjà de cércols de fusta que van units entre si per una corda, en zig zag, que es tesa amb unes peces de cuiro a manera de trapezi.

Així com en el S.XV s'associaven tabals i tambors a cavalleria o infanteria, ja des de llavors i fins hui en dia, el Tabalet és el company inseparable de la Dolçaina, referint-se al tabalet en les seues cròniques Ramón de Muntaner (en la crònica 297) i per molts mas autors, Joanot Martorell (en Tirant el Blanc), i mes recentment Blasco Ibáñez (al descriure a la societat valenciana en els seus llibres i contes, arròs i tartana, dimoni, l'esquellotada).

En el capítol del Tabalet donarem una descripció més exhaustiva.

^ Pujar ^