Subjecció tabal i baquetes
Tabal
Subjecte amb una corretja creuada (en bandolera) de forma obliqua sobre el muscle dret i en el tabal per un únic punt..
Sol agafafar-se ajuntant els dos mosquetons que té la corretja i al ganxo que té el tabal a este efecte.
D'esta manera el tabal queda desplaçat cap a la part dreta del nostre cos i formant un angle aproximat de 45º amb la nostra vertical.
També cal tindre en compte l'altura a què situarem el tabal, si el deixem molt davall entropessarem amb ell al caminar i haurem d'estirar molt els braços per tocar en ell. I si ho posem massa alt no ens molestarà per caminar però tocarem amb els braços massa encollits. Així que la posició ideal haurem de trobar-la cadasun/na segon s'acoble al nostre cos.
Subjecte amb una corretja creuada (en bandolera) de forma obliqua sobre el muscle dret i en el tabal per dos punts.
Sol agafar-se amb els mosquetons que té la corretxa enganxats pels costats a les cordes que s'utilitzen per a subjectar els cércols i tensar el tabal.
D'esta manera el tabal pot quedar més centrat i menys inclinat, també queda menys desplaçat cap a la part dreta del nostre cos.
Quant a l'altura el mateix dit anteriorment, si el deixem molt davall entropessarem amb ell al caminar i haurem d'estirar molt els braços per tocar en ell. I si ho posem massa alt no ens molestarà per caminar però tocarem amb els braços massa encollits. Així que la posició ideal haurem de trobar-la cadasun/na segon s'acoble al nostre cos.
BAQUETES
Respecte de la subjecció de les baquetes la primera cosa que car tindre en compte és la pressió amb que les agafem. Cal subjectar-les de forma suau (fluixa), però no tant que quan estiguem tocant isquen despedides de tant en tant. Tampoc cal agafar-les massa fort (apretades), ja que així el que aconseguirem, a banda de no poder tocar bé el tabal, és reabsorbir el rebot en mans i braços i que se'ns vagen sobrecarregant tendons i músculs.
A més del que s'ha dit és molt important trobar el punt de pivot (de gir o oscil·lació) de les nostres baquetes, és a dir el punt d'equilibri de la baqueta perquè el rebot en el tabal siga l'idoni en qualsevol de les formes d'agafada, que bàsicament són dues i amb tres distintes modalitats en la segona.
Agafada tradicional
Aquesta mena d'agafar les baquetes ens ve de la posició que pren el tabal, penjat del muscle i quedant en un angle quasi de 45º davant del cos. Es creu que esta agafada prové de quan la percussió es va ampliar de ser per a ús cerimonial, sacre o folklòric i ser empleada per a fins militars ja que havien de colpejar amb molta potència i durant molt de temps per a transmetre aixi les ordres.
Des de fa uns anys està augmentant l'agafada paral·lela per a aquest tipus de posició del tabal, en bandolera.
Nota: el so del tabalet és més greu que el de les caixes de les bandes de música, bateríes, etc., per la qual cosa i en el “carrer” sol fer falta un toc amb potència.
Agafada de la mà esquerra: amb la palma cap amunt, la baqueta es sosté damunt de la mà, en el vèrtex de la “V” que es forma entre els dits índex i polze, servint de punt de pivot i recolzada al punt d'equilibri. Els dits índex i cor es flexionen per damunt de la baqueta i unint-se al polze (deixant-li la suficient llibertat perquè rebote en el tabal). I els dits anul·lar i menut romanen davall de la baqueta. Esta subjecció resulta més ergonòmica i per tant més còmoda al tocar l'instrument decantat. Amb la monyica realitzem un moviment cubito radial rotatori.
Agafada de la mà dreta i amb la palma cap avall, el rovell del dit polze i la segona falange del dit índex fan de pinça per a subjectar la baqueta, pel seu punt d’equilibri. Els altres dits emboliquen la baqueta, això sí, deixant-li la suficient llibertat perquè rebote en el tabal, derivant d'esta manera de subjecció els agafes emparellats amb les seues variacions, sobretot l'americà, amb la monyica realitzem també un moviment cubito radial rotatori, i/o un moviment de pistó, dalt i baix.
En l'agafada tradicional les baquetes es posicionen sobre el tabal formant un angle d'un poc més de de 90º entre elles (encara que alguns cànons diuen 90º) i es colpeja amb moviments de monyica. Alguns tabaleters esquerráns invertixen l'agafada tradicional i utilitzen la mà dreta com la que mira cap amunt i inclús inclinen el tabal cap a l'esquerra, encara que així es perd la uniformitat.
Agafada paral·lela (o emparellada)
Aquesta agafada segons algunes tendències actuals és la millor, i segons altres només ho és per a quan el tabal (o altres instruments de percussió, ej.: el baixó, els timbals, la bateria) està totalment horitzontal.
En esta agafada les dues baquetes es sostenen de la mateixa mena (com la dreta de l'agafada tradicional i ambdues baquetes i mans estaran en una posició simètrica.
Hi ha tres variants d'esta agafada paral·lela: la francesa, l'alemanya i l'americana.
L'agafada francesa
Les palmes de les mans mirant-se entre elles, perpendiculars al tabal. La baqueta es subjecta, pel seu punt d’equilibri, principalment amb els dits polze i índex, que són els que realitzarán majorment el colp, ajudats pels altres tres cor, anul·lar i menut, que estaran enbilicats a la baqueta proporcionant suport i control.
Es toca principalment amb moviments dels dits. Estant baquetes i braços quasi paral·lels, en un angle molt xicotet i els colzes junt amb el cos (molt pròxims).
L'agafada francesa s'utilitza molt per a tècniques de dits, quan usen intensitats baixes i es necessita velocitat.
L'agafada alemanya
La palma de la mà mirant cap al tabal, cap avall. La baqueta, per el seu punt d’equilibri, es subjecta principalment amb el dit del mig i també amb els dits polze i índex. Els dits anul·lar i menut quedaran més relaxats, rodejant les baquetes simplement perquè estes no ballen massa.
Amb esta agafada els colzes es separen del cos més que amb el francesa (les baquetes quedaran quasi a 90º com en l'agafada tradicional), aconseguint així major força i control del colp, el qual realitzarem amb moviments de monyica.
L'agafada alemanya s'utilitza molt per a la música clàssica, especialment bombos i timbals, quan es necessita una certa potència.
L'agafada americana
La palma de la mà paral·lela al tabal, mirant cap avall. La baqueta, pel seu punt d’equilibri, es subjecta amb el dit índex, entre la segona i tercera falange i es rodeja amb el polze i els altres dits utilitzant-se estos per al control d'un major o menor rebot.
Els colzes es separen del cos més que amb la francesa i menys que amb l'alemanya i les baquetes quedaran en un angle sobre els 45º.
Es colpeja amb moviments de monyica i obrint i tancant els dits de suport per a control del rebot.
Formes de colpejar
En aquest apartat no es pretén explicar les tècniques de colp, patrons bàsics o "rudiments", sinó només una iniciació a com tocar el tabalet. Però abans de començar a percudir cal tenir en compte el següent :
- escalfar/estirar abans de tocar (si és en públic, fora de la vista dels espectadors),
- no adoptarem postures forçades per a interpretar al tabal,
- les dues baquetes han de ser iguals en forma, grandària i densitat,
- subjectar les baquetes correctament (subjecció i centre de gravetat),
- l'altura d'ambdues monyiques sobre el tabal ha de ser la mateixa,
- l'altura de partida d'ambdues baquetes serà sempre la mateixa,
- homogeneïtzar el colp d'ambdues baquetes (serà sempre igual de fort), llevat que la partitura accentue algun,
- tocar sempre simètrics amb ambdós baquetes respecte del centre del pegat,
- tocar sempre amb control de les mans, de la força impulsora i de la subjecció de les baquetes,
- i, sobretot, tocar de forma relaxada, sentit en nostre interior la música.
Utilitzant els BRAÇOS
Hi ha molts tabeleters i tabalereres que amb l’agafada tradicional toquen mijançant moviments de l'avantbraç, inclús del braç complet, sense a penes o no utilitzant cap tipus de gir de les monyiques.
Això seria més còmode per tocar en un lloc fix i amb altres tipus d'agafada, exemple: el tabal fix i subjecte amb un suport, el bombo o el baixó, els timbals, la bateria o altres instruments de percussió. I sobretot si hem d'interpretar amb diversos d'estos instruments en una mateixa obra musical.
Esta forma de tocar no és la més pràctica quan anem amb el tabal penjat del muscle i caminant, perquè ens produeix rigidesa i unes tensions excessives en braços i monyiques a més de un excessiu cansanci i al mateix temps ens resta velocitat.
Això sí, quan anem amb el tabal penjat del muscle i caminant així es colpeja més fort i es matisa menys.
Utilitzant les MONYIQUES
Com s'ha dit anteriorment, a l'estar el tabal inclinat i desplaçat a la nostra dreta el més normal és tocar amb el sistema tradicional, en la seua agafada i amb moviments de monyica, sense moure els braços.
Actualment s'està utilitzant també l'agafada paral·lela, sobretot l’agafada americana, en la que es golpeja amb moviments de monyica.