Jocs Tradicionals i Populars de Primària

Birles

A les birles es pot jugar inclús a partir dels 5 o 6 anys acurtant les distàncies de llançament.

Les birles és un dels jocs tradicionals i autòctons de la Comunitat Valenciana que estan datats des de més antic, el primer testimoni bibliogràfic data de l'any 1460, concretament en el llibre "Léspill o llibre dels dons", de l'escriptor valencià Jaume Roig, "Per reduir-la jugava birla/sovent ab ella, joc d'escampella...", on trobem la paraula "birla" en referència al joc com a tal.

El joc consistix a derrocar les birles amb el "motxo" o "birlot", que és una peça de fusta normalment amb forma troncocònica per ambdós costats,

Depén de la zona on es jugue les regles poden variar, les birles sempre són 6, i la distància de tir varia segons l'edat o sexe dels tiradors, sol ser entre 6 i 12 metres.

El més general és fer 6 tirades en rondes de tres, i en cada tirada es llancen d'un a tres motxos o birlots.

Les birles solen posar-se en dos files de tres, separades les files per la distància d'un birlot, encara que en algunes localitats es posen les 6 en una fila.

L'objectiu és tirar 5 birles i que 1 quede en peu.

La puntuació sol ser la següent: En alguns llocs, un punt per cada birla tombada i quan es tomben 5 de les 6 birles es puntuarà doble, si es tomben les 6 birles només obtindran 6 punts.

Guanya l'equip que més punts sume.

És un joc de llançament i de precisió

Pujar

El Canut

Per a jugar al canut ens farà falta un tros de canya d'uns 10 o 12cm de llarg, que és el canut, dos "telles" o trossos de teula el més arredonides possible, o dos xapes de plom fetes a este efecte.

Es tracta de derrocar el canut traient-lo d'un cercle que prèviament haurem dibuixat i per a això tindrem dos oportunitats, les dos teules que li llancem des d'una distància prèviament pactada pels jugadors, com menys edat la distància serà menor.

Una altra variant del joc, per als més menuts, serà posar algun caramel sobre el canut i que el caramel quede dins del cercle, guanyant-lo així el tirador que ho aconseguix.

És un joc de llançament i de precisió

Pujar

La Taba

Als 6 o 7 anys ja es té la suficient habilitat per a llançar les Tabes, en l'antiga Grècia ho practicaven les xiquetes.

Les Tabes o astràgals, eren uns ossos de la cama, concretament del tars dels animals bovins i els mes xicotetes de corder, hui en dia són de materials plàstics.

Hi ha moltes formes de jugar a la taba però tractant-se de xiquets i xiquetes veurem les més habituals en ells.

Fan falta cinc Tabes, quatre del mateix color i una altra de distint. Es posen les quatre tabes en el sòl en una línia imaginària i es llança la taba de distint color cap amunt, havent d'agafar en eixe moment una de les altres tabes del sòl i la que està caient sense que arribe a tocar sòl, tot això amb la mateixa mà. Així successivament fins a agafar les quatre tabes que hi ha en el sòl.

Si les agafa totes, augmenta la dificultat, arreplegant-les de dos en dos. I si supera açò el següent pas és arreplegar les quatre mentre la taba llançada està en l'aire.

I si supera açò, torna a començar però amb l'altra mà.

És un joc de coordinació, rapidesa i visió espacial.

Pujar

Las Chapas

No hem de confondre l'antiquíssim joc de les xapes que ja jugaven els romans amb el què juguen hui en dia nostres xiquets i xiquetes. Amb referència al primer i segons la creença popular apareix quan els romans tiren a sorts la Túnica de Jesucrist.

En aquella època ja tiraven les coses a sort, utilitzaven normalment dos "As" (moneda que és més probable que tingueren els soldats, 16"As"=1"Denari") i triaven, cara o revers, si eixien els dos cares guanyava el que ho havia demanat i si eixien els dos reversos l'altre, però si eixien una cara i l'altra revers es tornava a tirar. Amb el transcurs del temps, en l'època d'Alfons XIII, s'utilitzava dos monedes, de coure de 10 cèntims, a les que ja van començar a anomenar "xapes".

Les xapes amb les que juguen hui en dia nostres xiquets i xiquetes apareixen en 1891 amb les botelles que contenien begudes carbòniques (refrescos) i amb uns taps anomenats "crown cork" que arriben a Espanya en 1921 amb el nom de "tap de corona" anomenat popularment "chapa".

Jocs amb les "xapes":

Carreres de xapes: Es sol jugar a partir dels 6 anys. En el sòl es dibuixa un circuit amb guix i es col•loquen totes les xapes en el punt d'eixida, establint-se un orde d'eixida tirant una vegada cada jugador, s'impulsa la chapa amb el dit índex ajudat del polze, guanya qui arriba primer a la meta. Si durant el recorregut la chapa s'ix del circuit es torna al punt d'eixida.

Xapes a la paret: Des de 5 o 6 metres es llancen les xapes, per torn, cap a una paret guanyant la que més prop quede de la paret.

Xapes a la ratlla: Des de 5 o 6 metres es llancen les xapes, per torn, cap a una ratlla guanyant la que més prop quede de la ratlla sense sobrepassar-la.

Com en tots els jocs hi ha moltíssimes variants, com tocar les xapes contràries, traure d'un cercle les altres xapes, futbol de xapes, etc.

És un joc d'habilitat.

Pujar

Peus quiets

Per a este joc necessitarem espai obert, a l'aire lliure, i amb suficient espai per a córrer.

Normalment jugaran majors de 6 anys. Tots els jugadors es posen junts i un d'ells llança una pilota cap amunt al mateix temps que crida el nom d'un de qui juga, el qual haurà d'agafar la pilota mentres que la resta es separen d'ell o d'ella corrent.

Quan el jugador que ha sigut anomenat arreplega el baló dirà "peus quiets" havent de quedar-se quiets tots els jugadors en eixe mateix instant.

Qui té la pilota podrà donar tres passos (el més llarg que puga) per a acostar-se a qui crega convenient i li llança la pilota a fi que ésta li toque.

Poden jugar a quedar eliminats al primer toc o que facen falta diversos tocs per a la seua eliminació (exemple; ferit, greu, mort).

Quan la pilota és llançada, li pegue o no li pegue a algú, es torna a la posició inicial i torna a ser llançat cap amunt perquè l’agafe qui paga i així prosseguix el joc.

És un joc de control de llançament, de carrera, velocitat de reacció i de coordinació.

Pujar

SAMBORI

El joc del Sambori va ser molt popular fins fa molt poquets anys, i ho jugaven, sobretot, les xiquetes, encara que hi havia molts xiquets que també ho practicaven, havent-hi distintes modalitats segons la zona geogràfica on es juga (en alguns llocs li anomenen jugar a la Tella, al Sambori, etc.).

Es pot començar a jugar al Sambori sobre els 5 o 6 anys, a eixa edat reconeixen els números i ajuda a comptar botant, sent els més majorets els que ho practicaven més, per la qüestió de l'equilibri.

Es tracta d'anar botant a peu coix, i en algunes caselles recolzant els dos peus, sobre un recorregut que prèviament haurem dibuixat en el sòl amb guix, són una sèrie de quadrats i rectangles com es pot veure en el dibuix.

Com ja hem vist necessitarem guix i una pedra plana o tella.

Es sorteja l'orde dels jugadors i la primera jugadora o jugador llança la pedra o tella en el quadrat amb el número 1 i a continuació bota al peu coix sobre la casella número 2, sense tocar la casella on està la tella, (tot el joc ha de fer-se sense que la tella o el peu toquen o sobreïsquen la ratlla de la casella corresponent).

A continuació bota a les caselles 3 i 4 posant un peu en cadascuna.

Després a la casella 5 amb un sol peu, a la casella 6 amb un peu en cada una, a les caselles 7 i 8 posant un peu en cada una, a la casella 9 amb un sol peu i a la casella 10 recolzant els dos peus, on, amb un bot, girarà el sentit de la marxa, tornant una altra vegada de la mateixa manera que ha anat fins a la casella anterior on està la pedra o tella, on s'acatxarà (sense caure ni recolzar-se) i l'arreplegarà i botant per damunt d'eixa casella sense tocar-la donarà per finalitzat el recorregut. Després llança la tella a la casella número 2 i realitza el recorregut, després a la 3, i així successivament.

Si no encerta en el número, o no fa el circuit bé, o si es cau o xafa les ratlles perd i es posa a la cua per a intentar-ho una altra vegada. Guanyant la primera o el primer que completa tot el recorregut sense errors.

Una altra modalitat també molt estesa és la següent:

Es tira la pedra o "tella" al quadrat o casella número 1 i la jugadora entra a peu coix per la casella 6. Botant amb un sol peu fa el recorregut invers fins a la casella número 1 que és on està la tella, en esta casella i sempre a peu coix colpejarà la tella amb l'objecte de fer-la eixir fora per la línia d'entrada, si ho consegueix la tirarà a la casella 2 tornant a entrar a peu coix per la casella 6 fent el mateix fins a la casella 2 i ací colpejarà, amb el peu, la tella fins a la casella 1 i des d'esta fins fora igualment que la primera vegada. Després llança a la casella 3, i així successivament.

És un joc d'habilitat i de equilibri.

Pujar

El Cércol

El joc consistix a fer rodar un cércol ajudat per una vareta de fil d'aram fort. El cércol pot ser la llanda d'una roda de bicicleta, (per als Tabaleters i Dolçainers resultaria divertit fer rodar el cércol inferior d'un Tabalet, ja que és més xicotet, menys pesat i mes difícil de rodar).

Pot establir-se una competició amb altres xiquets i xiquetes, bé siga de velocitat o bé d'habilitat.

És un joc d'habilitat

Pujar

Pedra, paper, o tisora

Es juga en parella, normalment a partir de 6 o 7 anys. Els xiquets o xiquetes amagaran una mà darrere de l'esquena i al dir "Pedra, paper, tisora" la mostraran els dos jugadors al mateix temps, adoptant amb ella la forma de pedra (puny tancat), paper (mà oberta) o tisora (mà tancada amb els dits índex i cor estesos).

Guanya el que més partides guanye tenint en compte que:

la pedra guanya a la tisora (perquè la trenca),

la tisora venç al paper (perquè ho tallen) i

el paper guanya a la pedra (perquè l'embolica).

Si els dos trauen la mateixa figura es considera empat i es repetix la partida.

És un joc de sort i habilitat d'intuir al contrincant.

Pujar

El telèfon trencat (o telèfon boig)

S'assenten tots els xiquets i xiquetes en una fila o en rogle. El primer diu una frase a l'orella del què està al seu costat, en veu molt baixeta intentant que ningú més s'assabente, i este al seu torn la repetix al xiquet o xiqueta que té al seu altre costat, i així successivament fins que es completa el recorregut.

L'últim ha de dir en veu alta el que li acaben de dir a l'orella.

Resulta divertit veure com l'última frase no té res a veure amb la primera i com es va distorsionant pel camí.

És un joc d'atenció, percepció auditiva i vocalització per a repetir frases.

Pujar

Tula (tu la portes; L'Última)

Als 5 o 6 anys pot jugar-se a "Tula".

En este joc es tracta que qui paga, o qui "la porta" ha de tocar a un dels altres xiquets o xiquetes i passar-se-la, dient-li en eixe moment "tu la portes" o "simplement "tula", o "l'última".

Prèviament el que "la porta" comptarà 10 perquè la resta de xiquets i xiquetes puguen eixir corrent separant-se del que paga.

El xiquet o xiqueta "tocat" és el que se "la queda" i haurà de tocar a un altre i així seguix el joc mentre aguanten corrent.

És un joc córrer, velocitat i resistència

Pujar

Tres en Ratlla

Per a este joc normalment fan falta llapis i paper i es sol començar a jugar a partir dels 6 o 7 anys.

En el full de paper es dibuixa un tauler de 3x3 espais, encara que en els llocs on hi ha terra es pot dibuixar en ella.

És un joc de dos participants, i guanyarà el primer que pose en línia (horitzontal, vertical o diagonal), les seues tres marques o les seues tres fitxes ( o pedretes).

És un joc d'atenció, intel•lectual i d'estratègia.

Pujar

Les Cadiretes

Pot jugar-se a partir dels 6 anys, per a este joc fan falta tantes cadires (resistents) com a jugadors hi haja menys una i i música que es puga encendre i apagar a voluntat, o almenys algú que cante o recite alguna cosa perquè transcórri un cert temps.

L'ideal és que sone la música i pare de sobte.

Farem un cercle amb les cadires amb els respatlers cap a dins del cercle

Tots els jugadors es posen en un altre cercle per fora de les cadires.

Quan comence a sonar la música o la cançó, tots els jugadors giraran caminant en el mateix sentit al voltant del cercle de cadires seguint el ritme i sense tocar les cadires, sense espentar-se i sense avançar-se els uns als altres.

En el moment que peare la música o la cançó, cada xiquet o xiqueta intentarà assentar-se en una de les cadires, havent-hi un que no ho aconseguisca.

Qui es queda sense assentar-se en una cadira quedarà eliminat.

Cada vegada que s'inicia el joc es lleva una cadira, fins que només quede una cadira i dos jugadors. Guanya el jugador que aconseguix assentar-se en l'última cadira.

És un joc de locomoció i velocitat de reacció

Pujar

Les boletes

Des dels 6 o 7 anys ja veiem els xiquets jugar a les boletes, també anomenat "jugar a xives". Les boletes solen ser esferes de vidre, antigament d'argila cuita o inclús de pedra, d'un centímetre a centímetre i mig de diàmetre.

L'objecte del joc és tocar dos vegades la boleta d'un altre company i tornar a casa també anomenada "gua".

"Gua" sol ser un forat en la terra (a l'estil dels del golf), però com això és cada vegada més difícil ens conformarem que siga un clavill en la vorera o el pati, o un cercle traçat en el sòl.

Per a començar el joc tots els participants llançaran les seues boletes des de la mateixa distància i el que aconseguisca introduir-la en "gua", comença a tirar la seua boleta contra les altres, que prèviament les hauran llançat des del "gua" a fi d'allunyar-se el màxim.

La forma de llançar la boleta és la mateixa en tots els casos, es posa la mà com si estiguérem marcant un pam, des d'on està la nostra boleta i amb el menut apuntant cap a l'objectiu, després la girem sobre el menut i eixa mà es queda quieta ací. A continuació posem l'altra mà a l'altura de la monyica sobre el polze de la mà amb què hem marcat el pam i llancem la boleta que subjectem entre el polze i un altre dit, no estant permés l'ajudar-nos arrossegant la mà o acompanyant el llançament amb altres moviments.

Quan li donem a la boleta contrària "xives", hem de tocar-la una altra vegada i desplaçar-la prou perquè càpia el peu del llançador (al llarg) "peu bo", i una vegada aconseguit açò la llançarem a "gua", i si aconseguim que entre en gua, la boleta del contrari serà la nostra. I es torna a començar el joc.

És un joc d'habilitat, de punteria i de precisió

Pujar

Botar els Cromos

Abans quan es feien col•leccions de cromos, amb els que teníem repetits, a més de canviar-los també intentàvem guanyar aquells que no teníem.

Per a això posàvem, en una superfície ferma, generalment en el sòl, un crom per cada jugador amb el cara cap avall i els donàvem un colp amb la mà un poc buida perquè al retirar-la fer girar algun cromo o tots, els cromos girats passaven a ser del que els girava, guanyant així el cromo.

És un joc d'habilitat

Pujar

El Mocador

L'edat ideal és a partir de 6 o 7 anys. Es fan dos equips, mínim de tres persones cadascun, assignant-li a cada jugador un número començant per l'1, sent així els mateixos números en els dos equips.

Es juga posant-se els dos equips un enfront de l'altre a una distància d'uns 20 metres i en el centre es posa la persona que subjecta un mocador en l’aire i dirà, en veu alta, un número perquè les persones d'ambdós equips que ho tenen assignat vagen corrent fins al mocador, ho agafen i tornen al seu lloc de partida sense que l’agarre l'altre jugador de l'altre equip amb el mateix número que ha anat a pel mocador i no ho ha agafat si l’agafa queda eliminat.

Si els dos jugadors arriben al mateix temps al mocador, cal intentar enganyar a l'altre jugador per a poder tornar amb el mocador, o bé perquè traspasse la línia quedant així eliminat, utilitzant estratègies i intel•ligència.

Quan un jugador queda eliminat, el seu número el pren un altre jugador del seu equip, podent tindre diversos números.

Guanya l'equip que li quede l'últim jugador en joc.

És un joc en què es treballa la motricitat i la concentració i memòria (quan es tenen assignats diversos números).

Pujar

La Trompa

Fins fa molt poc de temps la trompa era un objecte de figura cònica, de fusta i amb un clau o semblant en la part inferior a la qual se la fa ballar impulsant-la amb una corda que s'enrotlla a la trompa, llançant-la al sòl i agarrant la corda per un extrem. Hui en dia hi ha verdaderes filigranes d'enginyeria, fetes amb els mes diversos materials, amb parts desmuntables, llums, sons, etc.

Com a curiositat, a Galicia s'anomena Buxaina.

El joc de la trompa té moltes variants o modalitats; com veure la que està mes temps ballant. La que quan pare de ballar quede més prop d'una determinada ratlla. Traure a altres trompes d'una zona prèviament delimitada. Agafar-la amb la mà mentres balla i que continue ballant en la mà. Trencar les altres trompes llançant-los la nostra.

És un joc d'habilitat, de punteria i de precisió

Pujar

Trencar perols

Antigament es cuinava molt en perols de fang, doncs bé, amb l'ús i el temps es clavillaven, però no es tiraven sinó que es guardaven per a un joc per als xiquets i xiquetes.

Estes cassoles s'omplien amb caramels i altres llepolies amb un poc de farina o serradura o amb confeti, i inclús algunes vegades portaven aigua, després es tapen amb un paper o tela lligats a la seua boca perquè el seu contingut no caiga. Hui en dia s'omplin amb els més diversos joguets que caben en elles.

A continuació es pengen amb una corda amb la què podem pujar-les o baixar-les perquè els xiquets amb un bastó en la mà i amb els ulls tapats (pegant a l'aire mentre els espectadors criden orientant-los "més amunt, més davall, a la teua esquerra, a arran de sòl", etc.), les trenquen a colps caient el seu contingut al sòl sent, antigament allò que ha caigut era el trofeu per al que ha trencat el perol.

Des de ja fa molts anys el més normal és que el contingut de les cassoles siga arreplegat per tots els xiquets i xiquetes que estan veient el joc.

Pujar

Diàbolo

Este és un altre dels jocs als quals es començava a jugar a partir dels 7 anys.

El joc consistix a fer girar el diàbolo sobre si mateix impulsant-lo amb una corda unida per dos pals.

Per a començar a jugar, normalment es situa el diàbolo en el sòl col•locant la corda per davall d'ell en el punt d'unió dels dos cons. El diàbolo no ha d'estar centrat en la corda sinó més pròxim a un dels pals, de manera que el diàbolo es desplace d'un costat a un altre rodant sobre la corda a l'alçar-la fent tots els malabarismes que puguem, com ara passejar-lo per la corda, llançar-lo i tornar-lo a arreplegar, etc.

És un joc d'habilitat

Pujar

Córrer El Carrer

A partir dels 8 o 9 anys. Igual que en els quatre cantons, hui en dia este joc és difícil practicar-lo en les grans ciutats a causa del gran trànsit tant d'humà com de vehicles.

Un dels xiquets s'inclina per la cintura procurant amagar el cap entre les seues cames i protegint-la amb els dos braços.

El següent el bota i uns passos més avant s'inclina com l'anterior.

El tercer bota als altres dos i uns passos més avant s'inclina com els anteriors.

I així successivament tots els jugadors.

Quan han botat tots el primer s'alça i comença una nova ronda de bots.

És un joc de carrera, impuls i equilibri.

Pujar

El Llatic

Comencen el joc dos jugadors que s'agarren fortament de la mà i sense soltar-se comencen a córrer perseguint altres companys, quan toquen a un, este s'unix i ja són tres i així aniran augmentant fins arribar que es trenque la cadena.

Els dos per on s'ha trencat comencen novament el joc.

El primer estirarà els que porta darrere i al començar a traçar corbes provocarà que en els últims es produïsca l'efecte d'un fuet.

És un joc de velocitat i resistència.

Pujar

Pic i Pala

En la seua versió més simple es tracta de fer botar i colpejar un pal per a fer-lo arribar el més lluny possible.

El pal que bota és el "pic", que serà de 10cm., de llarg i amb punta (no esmolada) en cada extrem, perquè és ací on se li colpeja per a separar-lo del sòl.

El pal amb què peguem s'anomena "pala" i tindrà 40 cm., de llarg per 10mm., d'ample.

El llançament és en dos temps, primer amb la pala colpegem l'extrem del pic perquè s'alce, i quan estiga en l'aire el golegem molt fort perquè vaja el mes lluny possible.

Una altra modalitat del joc és fer-ho per equips.

Un equip s'encarrega de llançar i l'altre intentarà arreplegar el pic llançat quan inclús estiga en l'aire, si ho aconseguix l'altre equip no suma cap punt, si no ho agafa, l'equip que l'ha llançat suma un punt.

Quan acaba de llançar un equip li toca el torn a l'altre equip, guanyant el que sume mes punts.

Pujar

La Goma

És un joc que practicaven majoritàriament les xiques amb una goma elàstica de 3 o 4 metres unida pels extrems amb un nuc.

Primer es trien els dos jugadors que subjectaran la goma, posant-se-la a l'altura dels turmells i amb les cames obertes prou parell que els altres puguen botar.

Existeixen moltes modalitats de joc, consistent totes elles a botar i/o fer diferents figures al ritme de determinades cançons.

Quan una jugadora entropessa o fa malament el moviment perd i passa a subjectar la goma. Els exercicis augmenten de dificultat pujant l'altura de la goma, als panxells, als genolls, a la cintura, etc.

La forma més comuna del joc és botar cap a dins i cap a fora i girant sobre una mateixa sense xafar la goma. Una altra forma és botar portant amb l'empenya una goma i fer figures romboïdals, això sí, si xafes les goma i no està establit pagues.

Son diverses les cançons que s'usaven per a jugar a la goma:

Pujar

Xurro Va

Es tracta d'un joc en què uns jugadors s'acatxen i altres boten sobre ells, és per açò que solen practicar-lo els més majorets, de 8 a 14 anys, a més eren els xiquets els que mes solien jugar-lo. Al igual que el sambori fins fa uns pocs anys era molt popular.

Es juga de la següent manera, un dels xiquets es col•loca de peu recolzat d'esquena en una paret fent de coixinet i també farà de jutge, a continuació un altre dels xiquets acatxat es recolza sobre éste, el següent posa el cap per darrere, entre les cames del company de davant i s'agarra a les seues cames

Després i al crit de "xurro va "els jugadors de l'altre equip van botant, d'un en un, sobre els quals estan acatxats i deixant espai perquè tots els seus companys càpien sobre les esquenes de qui estan acatxats, evitant tocar el sòl amb els peus o caure, perquè si açò succeïx passen a "pagar".

Una vegada estan tots dalt i els que paguen no s'han afonat, un d'ells passa a assenyalar-se la mà, el colze o el muscle dient, a l'assenyalar cada un d'ells, "xurro", "mitja mànega", "mangotero". I al finalitzar marcava una de les tres posicions havent d'endevinar un de què estan acatxats que posició de les tres va quedar la mà de què s'assenyala.

Si ho endevina perd l'equip que ha botat i passa a ocupar la posició dels acatxats, si no ho endevina es torna a començar.