MÚSICA (síntesi)

Pintura procedente de la tumba de Nakht (XVIII dinastía), en Tebas. Oboe doble, cítara y arpa de pie.

La pintura, la música i la dansa van ser les primeres formes d'expressió artística, les més antigues de la humanitat, La història de la música es remunta a la prehistòria i només podem fer suposicions sobre els seus orígens. Encara que no sabem a ciència certa si els primers cavernícoles cantaven, sí que sabem que van crear els primers “instruments” musicals probablement percudint objectes, per a celebrar rituals, per a demanar als déus una caça favorable, també per a demanar la fecunditat de les seues dones, etc.

En el Paleolític Superior ja comptaven amb instruments de percussió, de corda i de vent. Estos últims ja produïen sons melòdics, no obstant no hi ha prova alguna de l'activitat musical que poguera haver-hi en estos temps prehistòrics. Lo que està clar és que un dels primers, o potser el primer sentit que desenvolupem dins del ventre matern, abans de nàixer, és l'audició.

Degut a les pintures, gravats, restes de ferramentes i instruments que van poder tindre una aplicació musical, troncs buits i molts objectes per a produir sons percudits, arcs, xiulets o flautes d'os, etc., ens condueix a que els primers instruments van haver de ser adaptacions d'utensilis destinats a altres usos.

Sent que les tribus o ètnies humanes existents en temps anteriors a l'escriptura van saber aprofitar la seua pròpia destresa i saber per a crear “música”, els arcs amb què caçaven els van fer servir de primigènies arpes, les restes de cuiros servien per a cobrir o forrar les boques de troncs buits o atuells formant primitius tambors, alguns ossos d'animals, buidada la medul•la s'utilitzaven com a flautes, posteriorment caragols de mar que sonen com a trompetes, etc., encara hui en dia açò s'ha pogut estudiar en tribus amb un grau d'evolució tecnològica semblant.

El desenvolupament de la música va ser simultani a dos factors que van diferenciar l'Homo Sapiens dels seus antecessors: el descens de la glotis, que va permetre el naixement del llenguatge i el “cant”, i un important desenvolupament del cervell que li va permetre destreses, transformant els objectes amb les mans. Els “cants” primitius van haver de ser d'àmbit melòdic molt limitat, a base a moltes repeticions i molt pròxims al llenguatge parlat.

Pintura al fresco procedente de la tumba de Djeser-Kere-Somb, en Tebas. De izquierda a derecha: Lira, Oboe Doble, Crótalos, Cítara y Arpa de Pie.

Les investigacions en este camp han conduït a una verdadera especialitat, l'Etnomusicologia.

Donant un bot de milions d'anys en el temps, al final del Neolític, entre 10.000 i 5.000 a.C., les tribus deixen de ser nòmades i es finquen en valls fèrtils, sent els pobladors d'algunes d'estes valls; exemple, entre el Tigris i l'Eufrates, els que realitzen grans avanços tecnològics i descobriments: metalls, rodes de carro, escriptura, aritmètica, música, etc,. En la conca d'estos rius es van establir diverses cultures. En el 4000 a.C., els sumeris, després els acadis o babilonis, els assiris i també els hittites, casetes, elamitas i perses fins que finalment es va produir l'entrada d'Alexandre el Gran en Babilònia en el 331 a.C.

Així mateix, van ser el centre d'influència dels diversos països circumdants: dels àrabs al Sud; els hittites, frigis, fenicis, egipcis i grecs a l'Oest; Iran i tribus Indogermàniques al Nord; i a l'Est quasi fins a l'Índia. Per este motiu la música de Mesopotàmia, sobretot els seus instruments, s'han estés a quasi tot el món, encara que de vegades van ser considerablement modificats.

Grecia, Aulós, “oboe doble”

Entre estos es trobaven la lira o kitara, l'arpa, el pantur o llaüt (en grec pandhura), les flautes, els oboés de llengüeta doble (antecessors de la Dolçaina?). I entre ells va tindre gran importància l'oboé doble, col•locats en angle, que mentres un executava la melodia, l'altra l'acompanyava amb una nota greu que sonava ininterrompudament a manera de nota pedal. Es tractava de dos tubs construïts normalment de plata, de la mateixa longitud. Alguns dels quals van ser trobats en les excavacions de les tombes d'Ur I.

La “Dolçaina” o els seus avanpassats van poder haver entrat a València probablement amb els comerciants fenicis i els seus tractes amb els íbers, s'han trobat a Llíria atuells íbers amb oboés dobles, encara que el més probable és que s'introduïra amb la invasió àrab, encara que la Història de la Dolçaina mereix un altre capítol a banda.

Com a anècdota, cal saber que en algunes de les antigues civilitzacions els músics eren persones molt importants. Açò era especialment cert a Síria, que quan les tropes capturaven una ciutat sempre perdonaven la vida als músics.

Per a finalitzar, independentment del grau d'evolució d'una cultura, la connexió entre sentiments i sons pareix ser la responsable de que en totes les cultures s'hagen trobat evidències de l'execució musical. En vestigis arqueològics deixats per les grans civilitzacions s'han trobat testimonis escrits, restes pictòriques i escultòrics d'instruments i danses acompanyades de música.

En cultures com la sumèria donen conta d'himnes i cants en els seus ritus litúrgics. Egipte va aconseguir també un alt grau d'expressivitat musical, incorporant en les seues cerimònies arpes i diverses classes de flautes. A Àsia, la civilització xinesa i índia van constituir els principals focus de propagació musical.

En quant al desenvolupament de la música occidental, aquesta posseeix una tradició que es relaciona fortament amb l'evolució de les primeres comunitats cristianes. Va ser així com, durant el primer mil•lenni de l'era cristiana, va sorgir la música litúrgica inspirada en la teoria musical de la Grècia clàssica.